Si algo he aprendido esta última semana es que esta es la palabra que entiende de los cambios en los días más lineales,,. Cuando la varianza de mi error deja de ser constante a medida que pasan las horas; cuando mis altibajos no son más que bajos y más bajos y mis pocos altos son más que eso, provocando problemas como la sesgadez (o error) y la inconsistencia.
H e t e r o s c e d a s t i c i d a d a
Enfin, para algo tenía que servir la econometría, ¿no? Para que poca gente más te entienda a parte de los que la estudian, y para conocerse un poquito mejor, porqué no...
miércoles, 9 de diciembre de 2009
lunes, 30 de noviembre de 2009
"Lo que no sobra nunca siempre es el tiempo"
En economía el coste de oportunidad o coste alternativo designa aquello de lo que un agente se priva o renuncia cuando hace una elección o toma una decisión.
Dejar atrás tres puertas sabiendo que podrás elegir entre más de una ventana y seguir, aún dudando de tu elección preguntándote qué habría detrás de éstas. Ese coste de oportunidad, o coste invisible que muchas veces ignoramos por el simple hecho de estar detrás de esas cosas que no vemos o tal vez dejamos de ver...
¿Por qué nos jode más perder 100€ que 100 horas? ¿Acaso muchos no preferís que os roben la cartera a perder una o dos tardes haciendo cualquier cosa que no sea de vuestro agrado? ¿y por qué? ¿Porque las horas no se ven, no se sienten?
Vale, el dinero da de comer, ayuda a pagar una hipoteca y a vivir un poco mejor. Es normal pensar que un padre de familia preferirá perder el tiempo al dinero (que hará que su familia pueda llegar a fin de mes, cubrir sus necesidades que al fin y al cabo es lo que les da la más inmediata felicidad...). Y de acuerdo, de amor y cariño dicen que no se vive. Pero, de qué sirve vivir mejor si no sabes siquiera qué es vivir?
100€, 80 cafés, 10 veces ciento-treinta y seis kilómetros, 4pantalones si me apuras. 100€ que los perdemos hoy, pero mañana y pasado ese papelito verde seguirá dándonos exactamente lo mismo que ayer y que la semana que viene (dejando a parte la inflación...).
Horas, que se cuentan en minutos, segundos o tomas de aire. Horas muertas, horas que pueden ser segundos o años dependiendo del lugar y de la situación. 100 horas o 4 días en los que puedes descubrir 20 tipos de sonrisa y derramar alguna que otra lágrima, porqué no... Unidades de tiempo variable, que sólo por no detenerse pueden darte lo mejor del mundo hoy y quitártelo todo mañana.
Las cosas tangibles pierden valor con el tiempo: en contabilidad las máquinas se amortizan, las existencias se deterioran. Pero, ¿y el tiempo? ¿Por qué no conoce de ello? ¿Porqué sólo pasa? Y no se detiene, se repite, se adelanta...
Dejar atrás tres puertas sabiendo que podrás elegir entre más de una ventana y seguir, aún dudando de tu elección preguntándote qué habría detrás de éstas. Ese coste de oportunidad, o coste invisible que muchas veces ignoramos por el simple hecho de estar detrás de esas cosas que no vemos o tal vez dejamos de ver...
¿Por qué nos jode más perder 100€ que 100 horas? ¿Acaso muchos no preferís que os roben la cartera a perder una o dos tardes haciendo cualquier cosa que no sea de vuestro agrado? ¿y por qué? ¿Porque las horas no se ven, no se sienten?
Vale, el dinero da de comer, ayuda a pagar una hipoteca y a vivir un poco mejor. Es normal pensar que un padre de familia preferirá perder el tiempo al dinero (que hará que su familia pueda llegar a fin de mes, cubrir sus necesidades que al fin y al cabo es lo que les da la más inmediata felicidad...). Y de acuerdo, de amor y cariño dicen que no se vive. Pero, de qué sirve vivir mejor si no sabes siquiera qué es vivir?
100€, 80 cafés, 10 veces ciento-treinta y seis kilómetros, 4pantalones si me apuras. 100€ que los perdemos hoy, pero mañana y pasado ese papelito verde seguirá dándonos exactamente lo mismo que ayer y que la semana que viene (dejando a parte la inflación...).
Horas, que se cuentan en minutos, segundos o tomas de aire. Horas muertas, horas que pueden ser segundos o años dependiendo del lugar y de la situación. 100 horas o 4 días en los que puedes descubrir 20 tipos de sonrisa y derramar alguna que otra lágrima, porqué no... Unidades de tiempo variable, que sólo por no detenerse pueden darte lo mejor del mundo hoy y quitártelo todo mañana.
Las cosas tangibles pierden valor con el tiempo: en contabilidad las máquinas se amortizan, las existencias se deterioran. Pero, ¿y el tiempo? ¿Por qué no conoce de ello? ¿Porqué sólo pasa? Y no se detiene, se repite, se adelanta...
martes, 24 de noviembre de 2009
miércoles, 24 de junio de 2009
Ecs-amens,,
8i 20, sona el despertador. T’aixeques, conscient del dia q t’espera. Et vesteixes sense gaires ganes, et rentes la cara, les dents. Fins i tot et pintes una mica per fer una mica menys mal d’ulls a tots els que s’hauran de creuar amb tu al llarg del dia.
Les 9 i la biblioteca ja està mig plena. Obres els apunts, te’ls mires i remires. Treus un boli, i subratlles el títol: Inflacions i politiques monetàries. En verd, per no començar malament el dia. Llegeixes i mires una mica per aquí i una mica per allà. Tothom estudia i tu et trobes en mig d’un antic dipòsit d’aigües, pensant en un cap d setmana q per tu encara no ha acabat i somiant què en serà del següent. Passa un company pel costat. Fas un piti, ja no fumes però ara què més dóna. Després ve el café, calent i carregat, i més tard, sola, dónes una, dues i més voltes en busca d’un altre company, un altre piti, un altre café i sino dons sola, continues donant voltes.
Les 12 i al voltant, més de 16 persones aixecades: uns riuen, d’altres criden, badallen. N’hi ha de casi tots els colors. La majoria és asseguda, cabizbaja, estudiant que al cap i a la fi és el que tots venim a fer aqui. I jo, intento que cap so de l'exterior pertorbi la meva bombolla. Només vull silenci al meu al voltant, i perdre la mirada a través dels vidres en algun punt indefinit del troçet de cel que em pertany. Potser no sóc la única q es troba en aquest mateix moment i en aquest mateix lloc, pensant en tot el q encara em queda per fer. Potser tothom està paralitzat per dins, intentant arrancar i ara per ara només fingeixen representar l'acció d'estudiar. Potser semblen el q no son, i son el q no semblen. Mal de muchos, consuelo de tontos en diuen.
Els examens sempre m’han produit la mateixa sensació. Quan sento q s’apropen el meu cos es paralitza de manera a negarse a l’evidència. El meu cap sap que he d’estudiar i com a tal dona ordres al meu cos perquè actui en conseqüència. Però jo no semblo encaixar amb aqt model. Les meves neurones intenten fer-se passar per racionals; vesteixen tratje jaqueta i agafen una escombra (patètic eh) i aqt cop sí q fan la feina q es proposen; escombren, fent espai, creant buit. Les meves terminacions nervioses no permeten als meu muscles motors efectuar l’ordre estudiar que el meu còrtex ha qualificat com actuació correcta. Però continuo pensant, i dins meu tot s’atrofia. Estic rodejada, però quan miro al meu al voltant me n'adono que estic sola, presonera, i no trobo les reixes que em retenen. Fins ara sempre havia cregut que el meu cap tenia el total control sobre el cos, que si jo desitjava fer algo ho feia, perquè si, perquè aixi ho volia i aixi ho pensava. I era el q tocava. No calia rascar, no hi havia més. Però ja no semblo funcionar aixi, no arribo a entendre com sóc. Sé q no sóc diferent dels demés, que no sóc especial. No vull que em necessitin ni m’agrada viure amb el pes de no fallar a algú; bastant em pesa no fallar-me a mi mateixa... Perquè en aquests moments em sobra tot i em sobro jo mateixa. Perquè em falta tant i em falto tan diàriament. Perquè no sóc perfecta, i estic farta que ningú se n'adoni...
Ja és divendres? 7 de la tarda. Potser que reculli i probi una mica més de sort a casa, aveure com se’m dona...
Les 9 i la biblioteca ja està mig plena. Obres els apunts, te’ls mires i remires. Treus un boli, i subratlles el títol: Inflacions i politiques monetàries. En verd, per no començar malament el dia. Llegeixes i mires una mica per aquí i una mica per allà. Tothom estudia i tu et trobes en mig d’un antic dipòsit d’aigües, pensant en un cap d setmana q per tu encara no ha acabat i somiant què en serà del següent. Passa un company pel costat. Fas un piti, ja no fumes però ara què més dóna. Després ve el café, calent i carregat, i més tard, sola, dónes una, dues i més voltes en busca d’un altre company, un altre piti, un altre café i sino dons sola, continues donant voltes.
Les 12 i al voltant, més de 16 persones aixecades: uns riuen, d’altres criden, badallen. N’hi ha de casi tots els colors. La majoria és asseguda, cabizbaja, estudiant que al cap i a la fi és el que tots venim a fer aqui. I jo, intento que cap so de l'exterior pertorbi la meva bombolla. Només vull silenci al meu al voltant, i perdre la mirada a través dels vidres en algun punt indefinit del troçet de cel que em pertany. Potser no sóc la única q es troba en aquest mateix moment i en aquest mateix lloc, pensant en tot el q encara em queda per fer. Potser tothom està paralitzat per dins, intentant arrancar i ara per ara només fingeixen representar l'acció d'estudiar. Potser semblen el q no son, i son el q no semblen. Mal de muchos, consuelo de tontos en diuen.
Els examens sempre m’han produit la mateixa sensació. Quan sento q s’apropen el meu cos es paralitza de manera a negarse a l’evidència. El meu cap sap que he d’estudiar i com a tal dona ordres al meu cos perquè actui en conseqüència. Però jo no semblo encaixar amb aqt model. Les meves neurones intenten fer-se passar per racionals; vesteixen tratje jaqueta i agafen una escombra (patètic eh) i aqt cop sí q fan la feina q es proposen; escombren, fent espai, creant buit. Les meves terminacions nervioses no permeten als meu muscles motors efectuar l’ordre estudiar que el meu còrtex ha qualificat com actuació correcta. Però continuo pensant, i dins meu tot s’atrofia. Estic rodejada, però quan miro al meu al voltant me n'adono que estic sola, presonera, i no trobo les reixes que em retenen. Fins ara sempre havia cregut que el meu cap tenia el total control sobre el cos, que si jo desitjava fer algo ho feia, perquè si, perquè aixi ho volia i aixi ho pensava. I era el q tocava. No calia rascar, no hi havia més. Però ja no semblo funcionar aixi, no arribo a entendre com sóc. Sé q no sóc diferent dels demés, que no sóc especial. No vull que em necessitin ni m’agrada viure amb el pes de no fallar a algú; bastant em pesa no fallar-me a mi mateixa... Perquè en aquests moments em sobra tot i em sobro jo mateixa. Perquè em falta tant i em falto tan diàriament. Perquè no sóc perfecta, i estic farta que ningú se n'adoni...
Ja és divendres? 7 de la tarda. Potser que reculli i probi una mica més de sort a casa, aveure com se’m dona...
martes, 2 de junio de 2009
The Girl with the Dragon Tattoo
Luego se quedó paralizada, pensando. Nunca antes en su vida había sentido una añoranza así. Quería que Mikael Blomkvist llamara a su puerta y... ¿qué? ¿Que la cogiera en sus brazos?¿Que la llevara apasionadamente al dormitorio y le arrancara la ropa? No, en realidad, sólo quería su compañía. Quería oirle decir que la quería por ser quien era, que era especial en su mundo, en su vida. Quería que le diera una prueba de amor, no sólo de amistad y compañerismo.
"Me estoy volviendo loca", pensó.
Dudaba de sí misma. Mikael Blomkvist vivía en un mundo poblado de gente con profesionales respetables y vidas ordenadas; todo muy maduro y adulto. Sus amigos hacían cosas, aparecían por la tele y salían en los titulares. "¿Para qué te serviría yo?" El terror más grande de Lisbeth Salander era que la gente se riera de sus sentimientos. Y de repente le pareció que tenía toda su autoestima, la que tanto trabajo le había costado levantar, por los suelos.
"Me estoy volviendo loca", pensó.
Dudaba de sí misma. Mikael Blomkvist vivía en un mundo poblado de gente con profesionales respetables y vidas ordenadas; todo muy maduro y adulto. Sus amigos hacían cosas, aparecían por la tele y salían en los titulares. "¿Para qué te serviría yo?" El terror más grande de Lisbeth Salander era que la gente se riera de sus sentimientos. Y de repente le pareció que tenía toda su autoestima, la que tanto trabajo le había costado levantar, por los suelos.
domingo, 17 de mayo de 2009
Superhéroe del dia
Em deixo rescatar (de la rutina, dels meus llençols, del singlot) i no penso dubtar. M'amagaré a sota del llençol i escoltaré com sona la meva veu a través del teu ventre, i contaré els divendres q ens queden fins acabar de contar... Adormiré la consciència i recolzada en els teus genolls veuré girar el món, com si no anés amb mi. Acariciam... amb tendresa, lent i de vegades ràpid, i de vegades continua i d'altres pausadament.
Em dius: voles? i jo: clar, tot i q si em dones la mà les vistes són millors ;)
Em dius: voles? i jo: clar, tot i q si em dones la mà les vistes són millors ;)
domingo, 26 de abril de 2009
M'agrada
m'agrada el seu coll
llis
suau
com l’escuma q es queda per sobre del cafè
i s'enganxa apoc a poc al llavi
I la seva olor ultravioleta,
àcida però dolça
característica
i diferent en funció d la distància a la qs troba dmi.
Q es talla el cabell una mica de cada cantó
que ve viu
i amb un somriure
o quan agafa el cotxe
(que sempre es mira en algun mirall
regirant-se els pensaments amb la mà)
m’agrada cada centimetre d'un cos q no tinc pressa per recórrer, cadascuna de les mirades q solucionen més d’una preocupació,, gràcies per seguir al meu costat gordi
lunes, 23 de marzo de 2009
Diuen que costa entendre'm. Que és difícil de vegades estar al meu costat. Que se'm perd per moments i no saben per on començar a buscar-me... I ho sé. Sé tot això, i sóc tt això. I +. Sóc mlt+ del q intueixen i molt menys dl q saben. Però suposo q no puc explicar-ho...
El que no saps potser és q els moments enq m'allunyo d les teves mans, m’ofego en el buit d’aquesta habitació. No saps que els meus silencis són la veu amb la q les meves pors et criden i q els petons que de vegades no entens són les llàgrimes que no vesso. Només són disfresses de la meva fragilitat, xrò tu no ho saps,no ho has de saber. I jo...suposo qjo no puc explicar-t'ho.
De vegades, quan em desfaig deles teves abraçades, no pots saber q només estic tractant de recuperar l'equilibri. Ino vull que sàpigues que podria trobar cadascuna de les teves pigues amb els ulls tancats, i que els teus llavis sobre el meu coll em tornen boja.
No sé explicar-te com sóc ni de què estic feta. No puc parlar-te de les meves absències, dels meus tremolors, dels meus dubtes, dels meus buits, de les meves ombres...Perq.. què pensaries llavors? què sentiries si sabessis, si descobrissis un dia, q sóc capaç d'estimar-te?
El que no saps potser és q els moments enq m'allunyo d les teves mans, m’ofego en el buit d’aquesta habitació. No saps que els meus silencis són la veu amb la q les meves pors et criden i q els petons que de vegades no entens són les llàgrimes que no vesso. Només són disfresses de la meva fragilitat, xrò tu no ho saps,no ho has de saber. I jo...suposo qjo no puc explicar-t'ho.
De vegades, quan em desfaig deles teves abraçades, no pots saber q només estic tractant de recuperar l'equilibri. Ino vull que sàpigues que podria trobar cadascuna de les teves pigues amb els ulls tancats, i que els teus llavis sobre el meu coll em tornen boja.
No sé explicar-te com sóc ni de què estic feta. No puc parlar-te de les meves absències, dels meus tremolors, dels meus dubtes, dels meus buits, de les meves ombres...Perq.. què pensaries llavors? què sentiries si sabessis, si descobrissis un dia, q sóc capaç d'estimar-te?
lunes, 23 de febrero de 2009
De dolor y contorsiones
Una vida antes a este dolor de espalda, las exigencias ergonómicas a sus amantes solían ser escasas. Más bien podríamos decir que se adaptaba sin problemas a cualquier postura y lugar. Lo mismo le daba que fueran altos que bajos, fuertes que delgados, inteligentes que tontos (aunque esto último no tenga mucho que ver con su dolor de espalda). La verdad es que el simple echo de acurrucarse a su(s) lado(s) le producía una enorme satisfacción. Se enredaba en sus piernas, rodillas, ombligo, caderas, contorsionándose de una forma sorprendente, buscando los recovecos más recónditos para saborear aquello que nadie antes probó. Pero eso era antes. Antes, antes, antes. Cuando sus amantes no eran más que puro entretenimiento. Puro desastre, solía decir. Hasta aquella mañana en que abrió los ojos y de repente, lo intuyó. Estaba allí. Sintió como iba subiendo por los dedos de los pies, las piernas, pantorrillas, nalga derecha, nalga izquierda, para, finalmente, instalarse en su espalda y no marcharse jamás. Era El Dolor que venía a recordarle: mala vida, le dijo. Algo adormilada y despistada, miró con ojos legañosos al exterior ypensó en el chico con el q estaba dsd hacía un mes: bah, no será para tanto! Y lo echó de su vida, faltaría más. Fue en el preciso instante, enq él le preguntaba ansioso y desconcertado si la volvería a ver, cuando ella tomó aquella decisión irreversible. No más espectáculos de trapecio, ni contorsión, ni circo italiano. Se acabaron las noches con amantes improvisados. Se acabó buscar secretos en cuerpos ajenos. Iba a elegir. yTe encontró, y te eligió a tí (como no podía ser de otra manera), por tus manos, y por tu hu(a)mor, ergonómico, adaptable, acogedor. Por tener siempre una sonrisa q ofrecer y palabras bonitas, sensatas y para mi determinantes que zanjan un mal dia.
^^Tus dedos, porque son los tuyos, me calman y me curan, ho saps?._
^^Tus dedos, porque son los tuyos, me calman y me curan, ho saps?._
jueves, 19 de febrero de 2009
(1), Necesito....
oír tu voz. Notar tu respiración en mi cuello. Sentir los latidos de tu corazón. Tu pelo por mi cara y tus manos enlazadas con las mías. Enroscarme en tu cuerpo y no en las sábanas. Dominar tu mundo por un momento. No tener que calcular distancias y morderte para hacerte saber que estoy ahí.Contarte un cuento para ir a dormir acerca de amores imposibles y hacer planes de futuro tan prometedores que seguro q saldrán adelante.Hay tantas cosas... ·
domingo, 15 de febrero de 2009
Ysólo quedan 5...
Ara ja sap que el temps no es detindrà. I no pretén que ho faci. És només que li agradaria gastar-lo amb tu, mossegar el temps amb tu, destrossar el temps amb tu. Enganyar-lo perquè li regali una hora més de la teva companyia. I que no t’en vagis. Perquè alguna cosa li diu que estàs, a 136 km, o que no estàs, aquí, ara. Tic-tac...adéu, adéu. El dimoni s'amaga en els seus rellotges. No pot gastar el temps dormint quan et té al costat o quan sap que podries ser-hi i q del seu llit al teu no hi han més que 4carrers. Tic-tac i sap que existeixes en algun lloc x ella. Només per ella. I què importarà demà, el temps i tot lo demés si l'única cosa que vol és que li escriguis cançons x poder escoltar-les la resta del seu temps. Tic-tac... al seu temps compartit... adéu, adéu! Però fins divendres ;)
domingo, 8 de febrero de 2009
Amb tu i amb mi
M'agrada el fred les nits d'hivern i les seves carícies afilades. Perquè així, sento les teves en la meva pell encara més delicades.
M'agrada el cruixir i el mal qm fan els peus si sé q alhora d'anar a dormir et tindré al meu costat. Perquè així, recordo q les teves paraules a cau d’orella m’allunyen d tot dolor.
L'hivern sempre ha sigut més callat. El seu silenci sempre ha sigut més profund q a l'estiu.
M'agrada el silenci d'aquestes nits, silenci amagat en la foscor del fred, en les seves gelades.
I m'agrada quan trenques de matinada el silenci de l'habitació. Aquest silenci que de vegades porta un eco de soletat. Encara q jo et digui que no m'agrada. Encara q no em creguis quan ho dic.
M'agrada escoltar el murmur de la teva veu, m'agraden les carícies q produeix la teva respiració en el meu coll, m'agrada sentir les teves mans cremant sobre la meva pell, desafiant l'hivern; quan els teus llavis, tallats, tremolen i no és de fred...
M'agraden les paraules que et dicta el teu desig, que em diguis que estar amb mi és com un somni i que quan somies, somies amb mi. Mentre els teus llavis fugen del fred acurrucant-se en el meu cos i el meu ventre es contrau, brusca i a poc a poc. I no és de fred.
L'hivern es fon a aquest costat del món, del llit. Amb tu i amb mi.
Encara sort q no em creus quan et dic que no m'agrada.,,
M'agrada el cruixir i el mal qm fan els peus si sé q alhora d'anar a dormir et tindré al meu costat. Perquè així, recordo q les teves paraules a cau d’orella m’allunyen d tot dolor.
L'hivern sempre ha sigut més callat. El seu silenci sempre ha sigut més profund q a l'estiu.
M'agrada el silenci d'aquestes nits, silenci amagat en la foscor del fred, en les seves gelades.
I m'agrada quan trenques de matinada el silenci de l'habitació. Aquest silenci que de vegades porta un eco de soletat. Encara q jo et digui que no m'agrada. Encara q no em creguis quan ho dic.
M'agrada escoltar el murmur de la teva veu, m'agraden les carícies q produeix la teva respiració en el meu coll, m'agrada sentir les teves mans cremant sobre la meva pell, desafiant l'hivern; quan els teus llavis, tallats, tremolen i no és de fred...
M'agraden les paraules que et dicta el teu desig, que em diguis que estar amb mi és com un somni i que quan somies, somies amb mi. Mentre els teus llavis fugen del fred acurrucant-se en el meu cos i el meu ventre es contrau, brusca i a poc a poc. I no és de fred.
L'hivern es fon a aquest costat del món, del llit. Amb tu i amb mi.
Encara sort q no em creus quan et dic que no m'agrada.,,
martes, 3 de febrero de 2009
Rie cuando puedas_
Bien, ahí me tenéis en uno de esos días
en los que nadie te coge el teléfono y las paredes se te echan encima
yo sé que siempre hay salida pero saber que todo irá mejor no quita que me sienta hecha una porquería
pasan los años, los proyectos, los sueños
¿Recuerdas como querías ser cuando eras pequeño?
crecer es darse cuenta de que la vida no es como quisieras que fuera; todo es mucho más complejo
responsabilidades, luchas, deberes,
sonreír cuando no te apetece
mentir para no hacer daño a la gente que quieres
fingir cuando sabes perfectamente que te mienten
¿merece la pena hacer lo que se supone que debes más veces de lo que realmente quieres?
¿Por qué terminé haciendo lo que todos hacen si se supone que siempre me sentí diferente?
he sido una cobarde disfrazada de valiente, siempre pendiente del qué dirá la gente
escondo mis miedos para parecer fuerte, pero ya no más, es hora de ser consecuente
porque, porque creo que lo he visto, amigo y..
Quizás la clave para ser realmente libre sea reír cuando puedas y llorar cuando lo necesites
ser honesta con una misma, centrarse en lo importante y olvidarse del ruido
No obcecarse con los objetivos, tratar de relajarse y vivir algo más tranquilo
y es hacer lo que sea para encontrar soluciones no problemas
sé que no soy perfecta, bien, no me castigaré más por no serlo
voy a aprender a decir que no, a aceptarme como soy, a medir el valor
porque a veces fui valiente por miedo
sé que suena extraño pero sabes qué? lo peor de todo esque es cierto
hoy busco, dormir agusto, no suena muy ambicioso pero créeme
¿Que no hay mal que por bien no venga? eso es mentira
me centraré en lo importante,
aceptaré que tengo derecho a estar de bajón de vez en cuando porque estar de bajón es humano
no pienso rendirme ante ningún problema
confío en mí soy capaz de vencer lo que sea
volveré a caer millones de veces pero siempre volveré a erguirme
en los que nadie te coge el teléfono y las paredes se te echan encima
yo sé que siempre hay salida pero saber que todo irá mejor no quita que me sienta hecha una porquería
pasan los años, los proyectos, los sueños
¿Recuerdas como querías ser cuando eras pequeño?
crecer es darse cuenta de que la vida no es como quisieras que fuera; todo es mucho más complejo
responsabilidades, luchas, deberes,
sonreír cuando no te apetece
mentir para no hacer daño a la gente que quieres
fingir cuando sabes perfectamente que te mienten
¿merece la pena hacer lo que se supone que debes más veces de lo que realmente quieres?
¿Por qué terminé haciendo lo que todos hacen si se supone que siempre me sentí diferente?
he sido una cobarde disfrazada de valiente, siempre pendiente del qué dirá la gente
escondo mis miedos para parecer fuerte, pero ya no más, es hora de ser consecuente
porque, porque creo que lo he visto, amigo y..
Quizás la clave para ser realmente libre sea reír cuando puedas y llorar cuando lo necesites
ser honesta con una misma, centrarse en lo importante y olvidarse del ruido
No obcecarse con los objetivos, tratar de relajarse y vivir algo más tranquilo
y es hacer lo que sea para encontrar soluciones no problemas
sé que no soy perfecta, bien, no me castigaré más por no serlo
voy a aprender a decir que no, a aceptarme como soy, a medir el valor
porque a veces fui valiente por miedo
sé que suena extraño pero sabes qué? lo peor de todo esque es cierto
hoy busco, dormir agusto, no suena muy ambicioso pero créeme
¿Que no hay mal que por bien no venga? eso es mentira
me centraré en lo importante,
aceptaré que tengo derecho a estar de bajón de vez en cuando porque estar de bajón es humano
no pienso rendirme ante ningún problema
confío en mí soy capaz de vencer lo que sea
volveré a caer millones de veces pero siempre volveré a erguirme
jueves, 29 de enero de 2009
De vegades penso al revés i el món sembla més senzill..
Naixem purs, innocents, sense “taques”, sense judicis ni prejudicis, sense ambicions, sense pors, sense desil·lusions, sense vergonyes, sense rancors, sense tristeses. A mesura que passa el temps i q el món ens atrapa, anem trobant i entenent el q signifiqen aqts sentiments. És cert que també aprenem a estimar, a somiar, a riure però estimar acostuma omplir-nos de pors o de tristeses, somiar ens ompla d'ambicions o d desil·lusions i moltes vegades, riem com defensa davant d’aquests sentiments.
Si això és així, madurar significa perdre la innocència i omplir-nos de judicis i prejudicis, d'ambicions, de pors, de vergonya, de rancors, de tristeses. I, insisteixo, si això és així perquè tots somiem amb madurar i perq està bén vist ser una persona madura?
Si la vida és un aprenentatge i si l'ésser humà ha d’intentar ser millor cada dia no seria més lògic néixer plens de pors, desil·lusions, prejudicis, rancors, tristeses, ambicions, vergonyes... i dia a dia anar sent més innocents i purs?
_i Demà serà com avui, però amb tu :)
Si això és així, madurar significa perdre la innocència i omplir-nos de judicis i prejudicis, d'ambicions, de pors, de vergonya, de rancors, de tristeses. I, insisteixo, si això és així perquè tots somiem amb madurar i perq està bén vist ser una persona madura?
Si la vida és un aprenentatge i si l'ésser humà ha d’intentar ser millor cada dia no seria més lògic néixer plens de pors, desil·lusions, prejudicis, rancors, tristeses, ambicions, vergonyes... i dia a dia anar sent més innocents i purs?
_i Demà serà com avui, però amb tu :)
lunes, 19 de enero de 2009
Contra gustos.....
M'agraden els moments imperfectes.. Les tardes assolellades que acaben en pluja, per exemple. O una lluna plena aombrada pels núvols. Odio la simetria i l'ordre correcte de les coses. Odio la rutina i els costums atàvics. Els monòlegs però també les algaravies.
M'agraden els esboixos. Una carícia abans que una abraçada, per exemple. Una paraula molt més que una frase. Odio l'equilibri, la prudència i la submissió. Odio els dogmes i els judicis categòrics. Les veritats absolutes i les mentides rotundes.
M'agraden la relativitat i l'agnosticisme. Que l'amor no vingui definit en un diccionari, per exemple. Com pot simplificar-se l'amor en una ascèptica i global definició? Com pretenen convèncem que el que he sentit per ell és el mateix que el que sento ara per tu?
Si em deixes, si no t'importa, jo prefereixo no fiicar-hi nom. No batejar-ho. No encasellar-ho. No comparar-ho. Si em deixes, si no t'importa, jo prefereixo viure aquests moments imperfectes amb tu, compartir els esboixos que tracem, escoltar aquestes paraules, murmurades, que competeixen amb els silencis i llegir en el diccionari de la teva mirada tot allò que mai podré escriure. Si em deixes, si no t'importa, jo prefereixo, simplement, sentir. Tu, per la teva banda, pots ficar-li el nom q prefereixis.
M'agraden els esboixos. Una carícia abans que una abraçada, per exemple. Una paraula molt més que una frase. Odio l'equilibri, la prudència i la submissió. Odio els dogmes i els judicis categòrics. Les veritats absolutes i les mentides rotundes.
M'agraden la relativitat i l'agnosticisme. Que l'amor no vingui definit en un diccionari, per exemple. Com pot simplificar-se l'amor en una ascèptica i global definició? Com pretenen convèncem que el que he sentit per ell és el mateix que el que sento ara per tu?
Si em deixes, si no t'importa, jo prefereixo no fiicar-hi nom. No batejar-ho. No encasellar-ho. No comparar-ho. Si em deixes, si no t'importa, jo prefereixo viure aquests moments imperfectes amb tu, compartir els esboixos que tracem, escoltar aquestes paraules, murmurades, que competeixen amb els silencis i llegir en el diccionari de la teva mirada tot allò que mai podré escriure. Si em deixes, si no t'importa, jo prefereixo, simplement, sentir. Tu, per la teva banda, pots ficar-li el nom q prefereixis.
domingo, 11 de enero de 2009
El que dona un cap de setmana
Recordo mirar a la paret i veure taques, i aquestes taques em recorden a les pigues al teu coll, en la teva pell, i la teva pell em recorda a petits moments de felicitat, com quan em mires als ulls i no em dius res; perquè tu ja ho saps; I acabo pensant en la teva pell i en les meves ganes d'embrutar-ho tot. Altres vegades et veig mirar al teu voltant, suposo q buscant un món millor, tot i q relativament témi els mons millors i les paraules que contenen la "hac". Però si et veig mirar per la meva finestra, puc dir molt alt velocitat, carretera i serp i sentirme fora de perill. Tremendament amb tu.
I m’agradaria ser per tu una oportunitat, un amagatall, una abraçada, una carta o un remitent, o un paraigua. Mil maneres de dir algo una mica important amb molt poc, un racó, un epitafi, o un adjectiu (sempre amb coma). Una mica de llum al fons del passadís, un semàfor en vermell quan surts de casa o un silenci enmig dels teus crits. Alguna cosa teva...
I m’agradaria ser per tu una oportunitat, un amagatall, una abraçada, una carta o un remitent, o un paraigua. Mil maneres de dir algo una mica important amb molt poc, un racó, un epitafi, o un adjectiu (sempre amb coma). Una mica de llum al fons del passadís, un semàfor en vermell quan surts de casa o un silenci enmig dels teus crits. Alguna cosa teva...
martes, 6 de enero de 2009
No importa cambiar de año, sino se cambia de Actitud.
Les coses petites són tan grans que no pots entendre com hi ha gent x les q passen desapercebudes. Com tornar a tenir ganes (o curiositat) en veure a aquelles persones després de gairebé mig any de silenci i males cares des del racó on les vas “amagar” x no topar-te amb la seva mirada... Encara que sàpigues que tard o d’hora tornaràs a trobarteles i seguirà sonant la mateixa cançó. I t'agradaria q, en aquest mateix instant, algú et fes una foto. Que es plasmés el moment en el q et reconcilies amb tot, i sobretot amb tu mateixa, el moment en q tornes a començar (un cop més), intentant deixar enrere tot el q algun dia t’ha pogut molestar. Com veure el món dsd arredera d'una càmara, quedant-te només amb això, tan sols “allò” que t'atrau, d'alguna cosa o d'algú, “allò” que retens x sempre. Com aquell somriure que no s’apaga mai. Com aqell riure contagiós, com aquestes ganes de compartir. Com qan tremoles, de fred, nervis o qan no saps explicar perq pro tagrada perq et recorda que estàs viva, que segueixes sentint. Com els pitis compartits, els sopars dins un cotxe, i els cafès que no s’acaben mai. Com somiar que algun dia tornaràs a somiar. Com aquestes petites coses que fan que la vida mereixi la pena. Com l'esperança. Com el calaix de la memòria ple de bons moments, finals infeliços però que tornaries a repetir per tots els segons de felicitat que els van precedir. Com la immensitat del mar al final de la terra. Com tantes, tantes, tantes coses...
I per això hi ha dies que no pots evitar aquestes ganes de plorar que et venen qan arrives a casa o qan estás dins ella. Perquè tot es queda en això, simples i plats records que només tú tens el poder de retrobar. Perquè l'equilibri existeix, perquè la perfecció està en les coses imperfectes que et fan somriure oi?
Bé, para bien o para mal s’ha intentat Ah!=) Per ser el meu unic lector haha!
I per això hi ha dies que no pots evitar aquestes ganes de plorar que et venen qan arrives a casa o qan estás dins ella. Perquè tot es queda en això, simples i plats records que només tú tens el poder de retrobar. Perquè l'equilibri existeix, perquè la perfecció està en les coses imperfectes que et fan somriure oi?
Bé, para bien o para mal s’ha intentat Ah!=) Per ser el meu unic lector haha!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)