8i 20, sona el despertador. T’aixeques, conscient del dia q t’espera. Et vesteixes sense gaires ganes, et rentes la cara, les dents. Fins i tot et pintes una mica per fer una mica menys mal d’ulls a tots els que s’hauran de creuar amb tu al llarg del dia.
Les 9 i la biblioteca ja està mig plena. Obres els apunts, te’ls mires i remires. Treus un boli, i subratlles el títol:
Inflacions i politiques monetàries. En verd, per no començar malament el dia. Llegeixes i mires una mica per aquí i una mica per allà. Tothom estudia i tu et trobes en mig d’un antic dipòsit d’aigües, pensant en un cap d setmana q per tu encara no ha acabat i somiant què en serà del següent. Passa un company pel costat. Fas un piti, ja no fumes però ara què més dóna. Després ve el café, calent i carregat, i més tard, sola, dónes una, dues i més voltes en busca d’un altre company, un altre piti, un altre café i sino dons sola, continues donant voltes.
Les 12 i al voltant, més de 16 persones aixecades: uns riuen, d’altres criden, badallen. N’hi ha de casi tots els colors. La majoria és asseguda, cabizbaja, estudiant que al cap i a la fi és el que tots venim a fer aqui. I jo, intento que cap so de l'exterior pertorbi la meva bombolla. Només vull silenci al meu al voltant, i perdre la mirada a través dels vidres en algun punt indefinit del troçet de cel que em pertany. Potser no sóc la única q es troba en aquest mateix moment i en aquest mateix lloc, pensant en tot el q encara em queda per fer. Potser tothom està paralitzat per dins, intentant arrancar i ara per ara només fingeixen representar l'acció d'estudiar. Potser semblen el q no son, i son el q no semblen.
Mal de muchos, consuelo de tontos en diuen.
Els examens sempre m’han produit la mateixa sensació. Quan sento q s’apropen el meu cos es paralitza de manera a negarse a l’evidència. El meu cap sap que he d’estudiar i com a tal dona ordres al meu cos perquè actui en conseqüència. Però jo no semblo encaixar amb aqt model. Les meves neurones intenten fer-se passar per racionals; vesteixen tratje jaqueta i agafen una escombra (patètic eh) i aqt cop sí q fan la feina q es proposen; escombren, fent espai, creant buit. Les meves terminacions nervioses no permeten als meu muscles motors efectuar l’ordre
estudiar que el meu còrtex ha qualificat com actuació correcta. Però continuo pensant, i dins meu tot s’atrofia. Estic rodejada, però quan miro al meu al voltant me n'adono que estic sola, presonera, i no trobo les reixes que em retenen. Fins ara sempre havia cregut que el meu cap tenia el total control sobre el cos, que si jo desitjava fer algo ho feia, perquè si, perquè aixi ho volia i aixi ho pensava. I era el q tocava. No calia rascar, no hi havia més. Però ja no semblo funcionar aixi, no arribo a entendre com sóc. Sé q no sóc diferent dels demés, que no sóc especial. No vull que em necessitin ni m’agrada viure amb el pes de no fallar a algú; bastant em pesa no fallar-me a mi mateixa... Perquè en aquests moments em sobra tot i em sobro jo mateixa. Perquè em falta tant i em falto tan diàriament. Perquè no sóc perfecta, i estic farta que ningú se n'adoni...
Ja és divendres? 7 de la tarda. Potser que reculli i probi una mica més de sort a casa, aveure com se’m dona...