lunes, 3 de enero de 2011

Atrapa la teva vida

Dos mesos després reapareixes i, sola, re-invento què haurà sigut de la noria de la teva vida, ni un sol cafè. No puc ser típica i dir-te ‘sorprèn-me’, perquè no ho faràs, així que re-feta per fi, em permeto el luxe d'observar el teu cabell raro i de cordar tota distància existent. Crec que ara fumes massa…

Les segones parts són bones, confirmem aquesta regla, encara que un faci com que no s'enrecorda de que existeix una primera. No hi ha distància més emprenyadora que l'oblit, així que enviem-ho a la merda tot i cadascun amb lo seu. Només falta discutir qui ha estat més covard, qui ha deixat a qui, i qui s'ha equivocat abans. Es retornen S’acostumen a retornar els regals però no el temps perdut, s'obliden de l'opció de quedar com a amics -encara que per dins els mati la idea de no veure's-, i es creuen i fan com si no es coneguessin. Només queda el record en la nostra ment, la nostàlgia del passat i l’odi l'indiferència a Octubre o a Gener. Ens vam voler com mai i acabem com sempre, i em fot. Però això ja no em sorprèn, perquè el que un dia va ser novetat ara ja és costum.

Algú m’ha ajustat de nou i tot i que sigui aviat, em queda una mica lluny quan em vas incendiar. Ja han bufat les cendres, i han volat. I ara m'agradaria saber i no intuir què és de tu...

jueves, 28 de enero de 2010

A sante saana scuatch banana (8)

Parece, si bien dicen, que de pequeños tenemos una gran capacidad para absorber conocimientos y es que muchas veces comparan a los más pequeños con verdaderas esponjas de conocimiento. De pequeños, nos enseñan a hablar, sumar, restar y a veces hasta a tocar el piano. Nos dicen que tirar papeles al suelo o dar patadas a otros niños está mal y que dar las gracias o un beso nunca está de más; pero nadie nos anticipa que si con el tiempo caes(o te hacen caer) tienes que levantarte, o que llorar muchas veces no merece la pena. Con la edad, nuestra capacidad de aprendizaje disminuye... pero porqué si se supone que es cuando más nos queda por aprender (y por vivir)?



- Si regreso tendré que enfrentarme al pasado y llevo tanto tiempo huyendo de él...
(Rafiki le da con el palo) AU! Eh, ¿porqué has hecho eso?
- No importa, está en el pasado
- Sí, pero aún duele...
- Sí, el pasado puede doler pero tal como yo lo veo puedes o huir de él o aprender
(Le da otra vez con el bastón, pero esta vez lo esquiva) Lo ves?

miércoles, 9 de diciembre de 2009

heteroscedasticidadaa

Si algo he aprendido esta última semana es que esta es la palabra que entiende de los cambios en los días más lineales,,. Cuando la varianza de mi error deja de ser constante a medida que pasan las horas; cuando mis altibajos no son más que bajos y más bajos y mis pocos altos son más que eso, provocando problemas como la sesgadez (o error) y la inconsistencia.
H e t e r o s c e d a s t i c i d a d a
Enfin, para algo tenía que servir la econometría, ¿no? Para que poca gente más te entienda a parte de los que la estudian, y para conocerse un poquito mejor, porqué no...

lunes, 30 de noviembre de 2009

"Lo que no sobra nunca siempre es el tiempo"

En economía el coste de oportunidad o coste alternativo designa aquello de lo que un agente se priva o renuncia cuando hace una elección o toma una decisión.

Dejar atrás tres puertas sabiendo que podrás elegir entre más de una ventana y seguir, aún dudando de tu elección preguntándote qué habría detrás de éstas. Ese coste de oportunidad, o coste invisible que muchas veces ignoramos por el simple hecho de estar detrás de esas cosas que no vemos o tal vez dejamos de ver...
¿Por qué nos jode más perder 100€ que 100 horas? ¿Acaso muchos no preferís que os roben la cartera a perder una o dos tardes haciendo cualquier cosa que no sea de vuestro agrado? ¿y por qué? ¿Porque las horas no se ven, no se sienten?
Vale, el dinero da de comer, ayuda a pagar una hipoteca y a vivir un poco mejor. Es normal pensar que un padre de familia preferirá perder el tiempo al dinero (que hará que su familia pueda llegar a fin de mes, cubrir sus necesidades que al fin y al cabo es lo que les da la más inmediata felicidad...). Y de acuerdo, de amor y cariño dicen que no se vive. Pero, de qué sirve vivir mejor si no sabes siquiera qué es vivir?
100€, 80 cafés, 10 veces ciento-treinta y seis kilómetros, 4pantalones si me apuras. 100€ que los perdemos hoy, pero mañana y pasado ese papelito verde seguirá dándonos exactamente lo mismo que ayer y que la semana que viene (dejando a parte la inflación...).
Horas, que se cuentan en minutos, segundos o tomas de aire. Horas muertas, horas que pueden ser segundos o años dependiendo del lugar y de la situación. 100 horas o 4 días en los que puedes descubrir 20 tipos de sonrisa y derramar alguna que otra lágrima, porqué no... Unidades de tiempo variable, que sólo por no detenerse pueden darte lo mejor del mundo hoy y quitártelo todo mañana.

Las cosas tangibles pierden valor con el tiempo: en contabilidad las máquinas se amortizan, las existencias se deterioran. Pero, ¿y el tiempo? ¿Por qué no conoce de ello? ¿Porqué sólo pasa? Y no se detiene, se repite, se adelanta...

martes, 24 de noviembre de 2009

Hoy es un buen dia para ser avestruz

Meter la cabeza bajo tierra y esperar a que pase el día...

miércoles, 24 de junio de 2009

Ecs-amens,,

8i 20, sona el despertador. T’aixeques, conscient del dia q t’espera. Et vesteixes sense gaires ganes, et rentes la cara, les dents. Fins i tot et pintes una mica per fer una mica menys mal d’ulls a tots els que s’hauran de creuar amb tu al llarg del dia.
Les 9 i la biblioteca ja està mig plena. Obres els apunts, te’ls mires i remires. Treus un boli, i subratlles el títol: Inflacions i politiques monetàries. En verd, per no començar malament el dia. Llegeixes i mires una mica per aquí i una mica per allà. Tothom estudia i tu et trobes en mig d’un antic dipòsit d’aigües, pensant en un cap d setmana q per tu encara no ha acabat i somiant què en serà del següent. Passa un company pel costat. Fas un piti, ja no fumes però ara què més dóna. Després ve el café, calent i carregat, i més tard, sola, dónes una, dues i més voltes en busca d’un altre company, un altre piti, un altre café i sino dons sola, continues donant voltes.
Les 12 i al voltant, més de 16 persones aixecades: uns riuen, d’altres criden, badallen. N’hi ha de casi tots els colors. La majoria és asseguda, cabizbaja, estudiant que al cap i a la fi és el que tots venim a fer aqui. I jo, intento que cap so de l'exterior pertorbi la meva bombolla. Només vull silenci al meu al voltant, i perdre la mirada a través dels vidres en algun punt indefinit del troçet de cel que em pertany. Potser no sóc la única q es troba en aquest mateix moment i en aquest mateix lloc, pensant en tot el q encara em queda per fer. Potser tothom està paralitzat per dins, intentant arrancar i ara per ara només fingeixen representar l'acció d'estudiar. Potser semblen el q no son, i son el q no semblen. Mal de muchos, consuelo de tontos en diuen.

Els examens sempre m’han produit la mateixa sensació. Quan sento q s’apropen el meu cos es paralitza de manera a negarse a l’evidència. El meu cap sap que he d’estudiar i com a tal dona ordres al meu cos perquè actui en conseqüència. Però jo no semblo encaixar amb aqt model. Les meves neurones intenten fer-se passar per racionals; vesteixen tratje jaqueta i agafen una escombra (patètic eh) i aqt cop sí q fan la feina q es proposen; escombren, fent espai, creant buit. Les meves terminacions nervioses no permeten als meu muscles motors efectuar l’ordre estudiar que el meu còrtex ha qualificat com actuació correcta. Però continuo pensant, i dins meu tot s’atrofia. Estic rodejada, però quan miro al meu al voltant me n'adono que estic sola, presonera, i no trobo les reixes que em retenen. Fins ara sempre havia cregut que el meu cap tenia el total control sobre el cos, que si jo desitjava fer algo ho feia, perquè si, perquè aixi ho volia i aixi ho pensava. I era el q tocava. No calia rascar, no hi havia més. Però ja no semblo funcionar aixi, no arribo a entendre com sóc. Sé q no sóc diferent dels demés, que no sóc especial. No vull que em necessitin ni m’agrada viure amb el pes de no fallar a algú; bastant em pesa no fallar-me a mi mateixa... Perquè en aquests moments em sobra tot i em sobro jo mateixa. Perquè em falta tant i em falto tan diàriament. Perquè no sóc perfecta, i estic farta que ningú se n'adoni...
Ja és divendres? 7 de la tarda. Potser que reculli i probi una mica més de sort a casa, aveure com se’m dona...

martes, 2 de junio de 2009

The Girl with the Dragon Tattoo

Luego se quedó paralizada, pensando. Nunca antes en su vida había sentido una añoranza así. Quería que Mikael Blomkvist llamara a su puerta y... ¿qué? ¿Que la cogiera en sus brazos?¿Que la llevara apasionadamente al dormitorio y le arrancara la ropa? No, en realidad, sólo quería su compañía. Quería oirle decir que la quería por ser quien era, que era especial en su mundo, en su vida. Quería que le diera una prueba de amor, no sólo de amistad y compañerismo.
"Me estoy volviendo loca", pensó.

Dudaba de sí misma. Mikael Blomkvist vivía en un mundo poblado de gente con profesionales respetables y vidas ordenadas; todo muy maduro y adulto. Sus amigos hacían cosas, aparecían por la tele y salían en los titulares. "¿Para qué te serviría yo?" El terror más grande de Lisbeth Salander era que la gente se riera de sus sentimientos. Y de repente le pareció que tenía toda su autoestima, la que tanto trabajo le había costado levantar, por los suelos.