Dos mesos després reapareixes i, sola, re-invento què haurà sigut de la noria de la teva vida, ni un sol cafè. No puc ser típica i dir-te ‘sorprèn-me’, perquè no ho faràs, així que re-feta per fi, em permeto el luxe d'observar el teu cabell raro i de cordar tota distància existent. Crec que ara fumes massa…
Les segones parts són bones, confirmem aquesta regla, encara que un faci com que no s'enrecorda de que existeix una primera. No hi ha distància més emprenyadora que l'oblit, així que enviem-ho a la merda tot i cadascun amb lo seu. Només falta discutir qui ha estat més covard, qui ha deixat a qui, i qui s'ha equivocat abans. Es retornen S’acostumen a retornar els regals però no el temps perdut, s'obliden de l'opció de quedar com a amics -encara que per dins els mati la idea de no veure's-, i es creuen i fan com si no es coneguessin. Només queda el record en la nostra ment, la nostàlgia del passat i l’odi l'indiferència a Octubre o a Gener. Ens vam voler com mai i acabem com sempre, i em fot. Però això ja no em sorprèn, perquè el que un dia va ser novetat ara ja és costum.
Algú m’ha ajustat de nou i tot i que sigui aviat, em queda una mica lluny quan em vas incendiar. Ja han bufat les cendres, i han volat. I ara m'agradaria saber i no intuir què és de tu...
