De vegades penso al revés i el món sembla més senzill..

Naixem purs, innocents, sense “taques”, sense judicis ni prejudicis, sense ambicions, sense pors, sense desil·lusions, sense vergonyes, sense rancors, sense tristeses. A mesura que passa el temps i q el món ens atrapa, anem trobant i entenent el q signifiqen aqts sentiments. És cert que també aprenem a estimar, a somiar, a riure però estimar acostuma omplir-nos de pors o de tristeses, somiar ens ompla d'ambicions o d desil·lusions i moltes vegades, riem com defensa davant d’aquests sentiments.
Si això és així, madurar significa perdre la innocència i omplir-nos de judicis i prejudicis, d'ambicions, de pors, de vergonya, de rancors, de tristeses. I, insisteixo, si això és així perquè tots somiem amb madurar i perq està bén vist ser una persona madura?
Si la vida és un aprenentatge i si l'ésser humà ha d’intentar ser millor cada dia no seria més lògic néixer plens de pors, desil·lusions, prejudicis, rancors, tristeses, ambicions, vergonyes... i dia a dia anar sent més innocents i purs?





_i Demà serà com avui, però amb tu :)

Contra gustos.....

M'agraden els moments imperfectes.. Les tardes assolellades que acaben en pluja, per exemple. O una lluna plena aombrada pels núvols. Odio la simetria i l'ordre correcte de les coses. Odio la rutina i els costums atàvics. Els monòlegs però també les algaravies.
M'agraden els esboixos. Una carícia abans que una abraçada, per exemple. Una paraula molt més que una frase. Odio l'equilibri, la prudència i la submissió. Odio els dogmes i els judicis categòrics. Les veritats absolutes i les mentides rotundes.
M'agraden la relativitat i l'agnosticisme. Que l'amor no vingui definit en un diccionari, per exemple. Com pot simplificar-se l'amor en una ascèptica i global definició? Com pretenen convèncem que el que he sentit per ell és el mateix que el que sento ara per tu?
Si em deixes, si no t'importa, jo prefereixo no fiicar-hi nom. No batejar-ho. No encasellar-ho. No comparar-ho. Si em deixes, si no t'importa, jo prefereixo viure aquests moments imperfectes amb tu, compartir els esboixos que tracem, escoltar aquestes paraules, murmurades, que competeixen amb els silencis i llegir en el diccionari de la teva mirada tot allò que mai podré escriure. Si em deixes, si no t'importa, jo prefereixo, simplement, sentir. Tu, per la teva banda, pots ficar-li el nom q prefereixis.

El que dona un cap de setmana

Recordo mirar a la paret i veure taques, i aquestes taques em recorden a les pigues al teu coll, en la teva pell, i la teva pell em recorda a petits moments de felicitat, com quan em mires als ulls i no em dius res; perquè tu ja ho saps; I acabo pensant en la teva pell i en les meves ganes d'embrutar-ho tot. Altres vegades et veig mirar al teu voltant, suposo q buscant un món millor, tot i q relativament témi els mons millors i les paraules que contenen la "hac". Però si et veig mirar per la meva finestra, puc dir molt alt velocitat, carretera i serp i sentirme fora de perill. Tremendament amb tu.
I m’agradaria ser per tu una oportunitat, un amagatall, una abraçada, una carta o un remitent, o un paraigua. Mil maneres de dir algo una mica important amb molt poc, un racó, un epitafi, o un adjectiu (sempre amb coma). Una mica de llum al fons del passadís, un semàfor en vermell quan surts de casa o un silenci enmig dels teus crits. Alguna cosa teva...

No importa cambiar de año, sino se cambia de Actitud.

Les coses petites són tan grans que no pots entendre com hi ha gent x les q passen desapercebudes. Com tornar a tenir ganes (o curiositat) en veure a aquelles persones després de gairebé mig any de silenci i males cares des del racó on les vas “amagar” x no topar-te amb la seva mirada... Encara que sàpigues que tard o d’hora tornaràs a trobarteles i seguirà sonant la mateixa cançó. I t'agradaria q, en aquest mateix instant, algú et fes una foto. Que es plasmés el moment en el q et reconcilies amb tot, i sobretot amb tu mateixa, el moment en q tornes a començar (un cop més), intentant deixar enrere tot el q algun dia t’ha pogut molestar. Com veure el món dsd arredera d'una càmara, quedant-te només amb això, tan sols “allò” que t'atrau, d'alguna cosa o d'algú, “allò” que retens x sempre. Com aquell somriure que no s’apaga mai. Com aqell riure contagiós, com aquestes ganes de compartir. Com qan tremoles, de fred, nervis o qan no saps explicar perq pro tagrada perq et recorda que estàs viva, que segueixes sentint. Com els pitis compartits, els sopars dins un cotxe, i els cafès que no s’acaben mai. Com somiar que algun dia tornaràs a somiar. Com aquestes petites coses que fan que la vida mereixi la pena. Com l'esperança. Com el calaix de la memòria ple de bons moments, finals infeliços però que tornaries a repetir per tots els segons de felicitat que els van precedir. Com la immensitat del mar al final de la terra. Com tantes, tantes, tantes coses...
I per això hi ha dies que no pots evitar aquestes ganes de plorar que et venen qan arrives a casa o qan estás dins ella. Perquè tot es queda en això, simples i plats records que només tú tens el poder de retrobar. Perquè l'equilibri existeix, perquè la perfecció està en les coses imperfectes que et fan somriure oi?

Bé, para bien o para mal s’ha intentat Ah!=) Per ser el meu unic lector haha!