De vegades penso al revés i el món sembla més senzill..

Naixem purs, innocents, sense “taques”, sense judicis ni prejudicis, sense ambicions, sense pors, sense desil·lusions, sense vergonyes, sense rancors, sense tristeses. A mesura que passa el temps i q el món ens atrapa, anem trobant i entenent el q signifiqen aqts sentiments. És cert que també aprenem a estimar, a somiar, a riure però estimar acostuma omplir-nos de pors o de tristeses, somiar ens ompla d'ambicions o d desil·lusions i moltes vegades, riem com defensa davant d’aquests sentiments.
Si això és així, madurar significa perdre la innocència i omplir-nos de judicis i prejudicis, d'ambicions, de pors, de vergonya, de rancors, de tristeses. I, insisteixo, si això és així perquè tots somiem amb madurar i perq està bén vist ser una persona madura?
Si la vida és un aprenentatge i si l'ésser humà ha d’intentar ser millor cada dia no seria més lògic néixer plens de pors, desil·lusions, prejudicis, rancors, tristeses, ambicions, vergonyes... i dia a dia anar sent més innocents i purs?





_i Demà serà com avui, però amb tu :)