Les coses petites són tan grans que no pots entendre com hi ha gent x les q passen desapercebudes. Com tornar a tenir ganes (o curiositat) en veure a aquelles persones després de gairebé mig any de silenci i males cares des del racó on les vas “amagar” x no topar-te amb la seva mirada... Encara que sàpigues que tard o d’hora tornaràs a trobarteles i seguirà sonant la mateixa cançó. I t'agradaria q, en aquest mateix instant, algú et fes una foto. Que es plasmés el moment en el q et reconcilies amb tot, i sobretot amb tu mateixa, el moment en q tornes a començar (un cop més), intentant deixar enrere tot el q algun dia t’ha pogut molestar. Com veure el món dsd arredera d'una càmara, quedant-te només amb això, tan sols “allò” que t'atrau, d'alguna cosa o d'algú, “allò” que retens x sempre. Com aquell somriure que no s’apaga mai. Com aqell riure contagiós, com aquestes ganes de compartir. Com qan tremoles, de fred, nervis o qan no saps explicar perq pro tagrada perq et recorda que estàs viva, que segueixes sentint. Com els pitis compartits, els sopars dins un cotxe, i els cafès que no s’acaben mai. Com somiar que algun dia tornaràs a somiar. Com aquestes petites coses que fan que la vida mereixi la pena. Com l'esperança. Com el calaix de la memòria ple de bons moments, finals infeliços però que tornaries a repetir per tots els segons de felicitat que els van precedir. Com la immensitat del mar al final de la terra. Com tantes, tantes, tantes coses...
I per això hi ha dies que no pots evitar aquestes ganes de plorar que et venen qan arrives a casa o qan estás dins ella. Perquè tot es queda en això, simples i plats records que només tú tens el poder de retrobar. Perquè l'equilibri existeix, perquè la perfecció està en les coses imperfectes que et fan somriure oi?
Bé, para bien o para mal s’ha intentat Ah!=) Per ser el meu unic lector haha!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
si és aixi,doncs, m'agradaria
ResponderEliminarque em deleitessis més sovint amb textos com aquest. :)